La nova educació

Hi ha llibres sobre educació que arriben carregats de teoria i n’hi ha que arriben carregats d’aula. Aquest és clarament del segon tipus. El seu autor, mestre d’escola pública, escriu des del terra ferm de qui passa cada dia amb nens i adolescents, i ho fa amb una convicció que travessa totes les pàgines: l’educació hauria d’estar per damunt de qualsevol govern, i quan s’escrigui una llei nova, a la taula de decisions hi haurien de seure també els qui treballen amb la canalla.

El fil conductor és una invitació —de vegades gairebé un desafiament— dirigida al lector. A ser mestre, o a redescobrir per què un dia va voler ser-ho. A estimular la curiositat almenys una vegada al dia, sense esperar que toqui l’hora de Matemàtiques o de Llengua, perquè la curiositat no entén de límits horaris. A treure’s les «ulleres màgiques» d’un didactisme que ho vol convertir tot en objectiu avaluable. I, sobretot, a obrir les portes de l’aula: a compartir els projectes que funcionen en comptes de deixar que morin entre quatre parets per vergonya o per por que no siguin prou bons.

El relat avança per capítols breus que alternen la reflexió amb l’anècdota. Hi ha un viatge en el temps fins a l’escola del poble, on un mestre de bigoti expressiu li va encomanar la passió per la llengua i una altra mestra —anònima, a la manera cervantina— li va deixar per sempre una aversió a les matemàtiques i, de retruc, una porta oberta cap a les lletres i la mitologia. Hi ha també dos referents adults, dos companys de professió creatius i pròxims que li van ensenyar a desmitificar el mestre solemne, i que sostenen una de les tesis centrals del llibre: allò que envelleix no és l’edat del docent, sinó l’actitud.

Bona part de la segona meitat mira cap enfora. La nominació a un premi internacional al professorat —arribada gairebé per insistència d’un amic— col·loca l’autor en un escenari mediàtic que observa amb distància irònica: platós, entrevistes, tertúlies i algun contertulià que obre foc amb el tòpic de les vacances dels mestres. L’autor no reclama el mèrit per a si mateix; el desplaça cap al fet mateix que, durant uns mesos, es parlés d’educació en positiu, i cap als milers de docents que fan una feina semblant sense que ningú se n’assabenti.

El que en resulta no és un manual ni un mètode tancat, i l’autor s’avança a dir-ho: aquí no hi trobareu res d’extraordinari. Hi trobareu, això sí, respecte com a base —la massa de la pizza, en la seva imatge—, empatia, sensibilitat i tolerància, però també esforç i autoexigència ben mesurada, perquè educar en cooperació en lloc de competitivitat no significa renunciar a exigir. Hi ha un retrat, gairebé un decàleg, d’allò que faria un mestre complet: compromís social, autoconeixement, gestió de les emocions, creativitat, treball conjunt amb famílies i administracions, ment oberta. I hi ha imatges que es queden: la piscina infinita d’imaginació que els infants ofereixen cada matí, o els salmons del riu amb què l’autor pensa els docents que s’enganxen a una branca i els que segueixen nedant.

Escrit amb un to conversacional, ple d’escenes d’aula i d’humor de baixa intensitat, el llibre interpel·la mestres en actiu, estudiants de magisteri i, molt especialment, pares i mares a qui convida a fer un pas endavant i treballar colze a colze amb l’escola. La proposta de fons és senzilla i, per això mateix, incòmoda: abans d’ensenyar res, escoltar; i tornar a col·locar l’educació al lloc que li correspon.